cat | eng


Pròleg

Joan Oliver

Sento una franca admiració per Cesc -per l'home i per la seva obra-; una admiració que va néixer naturalment a la vista dels seus primers dibuixos, és a dir, d'aqueixes escenes en forma d'imatges delineades, en les quals l'artista començava a reflectir passos de l'actualitat que ens circumda, i sovint ens estreny, amb un maliciós i jocós i sempre segur esperit crític. Aquesta admiració s'afermà quan ens trobàrem plegats a les pàgines d'El llibre de tothom, ara fa una desena d'anys. Poques converses hem sostingut, una sola vegada he visitat el seu taller i, amb tot, penso poder dir que conec a bastament el nostre autor: els seus dibuixos són tan eloqüents i tan significatius! Revelen amb simple artifici una lúcida i sovint tendra noblesa, l'entranyada i potser dolorosa observació d'un «món» i d'una «humanitat» als quals la vida no somriu i maltracta o simplement oblida. D'altra banda, devia aquest reconeixement manifest al meu amic: un petit accident circumstancial dels que sovint entrebanquen des de fora la nostra vida de relació, em privà, no fa pas gaire, de pronunciar en públic un breu parlament destinat a anunciar i celebrar la naixença d'un altra de les seves obres.

Per això no he dubtat ni un moment quan l'editor d'aquest nou recull de «gargots» m'ha invitat a anteposar-hi unes paraules rituals. Unes paraules que han de ser escasses, clares i senzilles. En aquest cas no gosaria d'assajar un text ampuHosament crític, perquè desdiria de la mateixa natura de l'objecte predicat. Per alguna cosa els dibuixos d'en Cesc són venturosament muts; ja parlen prou bé en el llenguatge que els és propi!

Sí, les imatges d'en Cesc són mudes, i cal subratllar-ho. Gairebé sempre exclusivament plàstiques, hi sobraria qualsevol llegenda, qualsevol clarícia, qualsevol fioritura literària. Fixeu-vos també en la madura fermesa de la representació: el traç no és mai la improvisació d'un aprenent de caricaturista o d'un caricaturista definitivament maldestre. Vull dir que en Cesc no és pas un periodista frustrat que empra el dibuix com a recurs, sinó un dibuixant de raça i de formació que, havent-se forjat un mitjà d'expressió particular, un estil acabat, inequívoc, obeeix una vocació d'intèrpret de les contradiccions, dels errors, de les paradoxes tragicòmiques en els quals cau, recau i s'instal·la una societat radicalment desequilibrada i inequitable.

Heus aquí la missió que l'artista s'ha imposat amb una modèstia exemplar, amb una moderació d'home de seny infal·lible i d'imaginació ben encaminada. Tots li ho hauríem d'agrair. ¿Quantes vegades un «gargot» dels seus no ens haurà obert els ulls sobre la impietat d'un costum, sobre l'abús d'una regla, sobre la falsedat d'una suposada virtut? Ens haurà bastat la visió d'una escarida i lamentable figura d'home míserament vençut, i burlat, d'un estel fugaç inabastable, d'una planta que ha florit entre fètides deixalles, d'una fletxa que ordena al ramat que segueixi la mala direcció, per comprometre la nostra consciència en el sentiment d'una injustícia o d'un deure que ens afecta, i que ignoràvem. Avisos, indicis, senyals potser més convincents que un vast assaig carregat de retòrica. Sí, en Cesc és un moralista concís. I graciós, coratjós i piadós tot alhora.

Per això la comicitat del nostre dibuixant és sempre transcendent, i les seves invectives pronunciades amb llapis grotesc, mai no s'acarnissen en. les víctimes, no arriben mai a la crueltat, al to sinistre o macabre, a la sutza escatologia. Les negrors que a vegades suscita la composició ens semblen redimibles. I el seu pessimisme no és empedreït, ni viciós, ni cínic. Com si ens digués: «La fruita del temps és aquesta, vegeu-la; però el temps pot millorar i el canvi depèn de nosaltres».

Temo haver-me allargat massa, car he promès que fóra breu. Tanmateix, alguna cosa havia de dir davant unes imatges tan suggestives i estimulants. Però no voldria infectar de literatura la substantiva plasticitat d'aquests dibuixos. No hem convingut que són muts? Doncs callem. I mirem-los amb un somriure agredolç. I pensem-hi.


[En Cesc: Més gargots, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1973.]