cat | eng


Cesc a la finestra

Josep M. Espinàs

Al llarg dels anys he escrit diversos articles i textos sobre Cesc. Compartíem l'edat, una pàgina a l'Avui, alguna estona al seu pis barceloní i, el 1993, amb el gran dissenyador gràfic Ricard Giralt Miracle i l'editora Isabel Martí, vam construir un llibre tan bell com atrevit: Guia de ciutadans anònims. Uns petits textos meus parlaven no d'en Cesc sinó dels seus personatges.

Cesc és un extraordinari retratista. Tan extraordinari que ha creat biografies sense haver-se de documentar, només amb quatre traços del seu llapis. Mirem qualsevol dels seus "ninots", com ell en deia, i veurem que amb el gest d'una boca, el perfil de les mans, les ratlles prop dels ulls, la forma de les espatlles, donava vida a un individu que només podia ser d'aquella manera. Una història vital que ens era explicada sense paraules. ¿Quina minúscula prologació, flexió, intensificació d'una ratlla fa que aquella cara, que tenim al davant, expressi tanta tristesa, o tanta conformitat, o tanta soledat? És com preguntar-se: ¿quina paraula, que pot passar inadvertida, ha posat l'escriptor en un paràgraf perquè la lectura ens afecti? Tan segur com és el traç de Cesc, ¿per què hi trobem una tremolor que ens sacseja?

Però a més de retrats fa paisatges. Paisatges humans, és clar. Això es produeix quan ens presenta una escena de carrer. Quan Cesc mira el món des d'una finestra. I des de la seva finestra dibuixa el que veu una mica més avall. A vegades observa la realitat i a vegades la inventa. I així neixen els dibuixos que seran vàlids per sempre com a documents socials i com a documents poètics.

Cesc utilitza les verticals urbanes, les masses compactes dels alts edificis, per introduir-hi per contrast un punt de sarcasme o de tendresa. En algun d'aquells blocs voltats de blocs, on l'horitzó és un altre mur, algú castiga un nen "de cara a la paret". Entre la impenetrable muralla de ciment, una criatura intenta trobar un espai per enlairar un estel. Els edificis són poderosos, el fil de l'estel és prim. La il·lusió és fràgil però tossuda. Des de la seva finestra, Cesc es mira el món. Per això molts dels seus dibuixos mostren escenes vistes des de dalt.

Escenes que dibuixa sovint amb el que en podríem dir un realisme inventiu. L'home que està a l'atur no demana una almoina als ciutadans mudats que passen pel carrer. L'home que està a l'atur introdueix una papereta de vot en la reixeta d'una claveguera. Sospito per què Cesc ha fet pocs dibuixos amb personatges que miren per la finestra. Perquè hauria acabat dibuixant-se a ell mateix.


[En Cesc. La força del traç. Viena edicions, Barcelona, 2007.]