cat | eng


Text de presentació

Daniel Giralt-Miracle

Ara fa deu anys que Cesc decidí abandonar la seva cita amb els lectors de diaris per dedicar-se de ple a la pintura. Davant el resultat, però, que es materialitza en les cada vegada més sovintejades exposicions d'obra pintada, tots hem d'acceptar que aquesta decisió, que en aquell moment alguns li van retreure i d'altres van elogiar, remet als seus autèntics orígens: quan als 16 anys feia una exposició a la Sala Rovira, Cesc ja evidenciava el seu desig, ell volia ser pintor, perquè s'hi sentia. És veritat que per quatre dècades Cesc s'havia donat a conèixer com l'home capaç de transformar el pensament i el sentiment en dibuix, però també és cert que en realitat ha pintat molt mes que ha dibuixat, perquè tant el tractament que ha donat als seus dibuixos, com allò que ha anat fent al seu estudi de Barcelona i de Santa Cristina al llarg dels anys, tot és pintar. Per aquest motiu trobem coherent i valenta la seva decisió del 1989.

En aquest deliberat i exclusiu conreu de la pintura, Cesc ha desenvolupat tot un camí en el que l'experimentació estrictament pictòrica preval sobre qualsevol altre tècnica. Els arguments de tall humanístic, les interpretacions sornegueres o analítiques de la vida segueixen essent-hi però ara tot passa per una taca, una matèria, un collage, uns colors que es van densificant i que esdevenen pintura-pintura. Aquesta és una obra que segueix tenint fons i figura, marc i argument, que estructura el quadre dins d'aquella tradició que va de Modest Urgell a Joan Miró, és a dir, la que defineix la faixa de la terra, la faixa dels vivents i la faixa dels cels i els horitzons Per a definir els marcs Cesc utilitza una pinzellada simple, un color de fons, i en el moment de situar els seus personatges és quan desencadena tota la força del color, la materia i la textura fins arribar a una autentica delectació pictórica. Cesc, doncs, continua sent un transmissor de sentiments, de sensacions, d'estats d'ànim, només que ara utilitza els olis, els guaixos i els acrílics. Si abans el negre era l'important, ara és el color el que parla, i si la tècnica ha canviat, l'artista i el seu món són els mateixos.


[En el catálogo de pintura de la Galería Eude. Barcelona, marzo-abril 1999.]