La formació d'un estil. 1936-1954.
Neixo a Barcelona el 22 d'octubre de 1927, al carrer de Saragossa, del barri de Sant Gervasi. Els meus pares Joan Vila, de Barcelona, i Joaquima Rufas, també de Barcelona, em posen el nom del sant dels ocells, Francesc d'Assís.
El meu pare, amb el nom de Joan d'Ivori, va ser pintor, dibuixant i il·lustrador, tres dedicacions que ens va passar als fills. Tinc dos germans: en Jordi, nascut tres anys abans quejo, artista pintor que signa amb el nom de J. Vila Rufas i la Rita Maria, nascuda el 1935.
L'any 1934 entro a l'Institut Escola del Parc de la Ciutadella, de la Generalitat de Catalunya. Ja m'agradava molt dibuixar: feia dibuixets on sempre hi havia globus de paper, estels, garlandes...
La guerra, la passo a Barcelona. No menjo tot el que voldria: passo molta gana. Continuo fent dibuixets, però els globus i els estels se'm transformen en avions que tiren bombes, soldats i senyeres.
En el núm. 1 de la revista infantil Estel, únic que va sortir, apareix el meu primer dibuix. És l'any 1937.
Acabada la guerra, no encaixo en cap escola i això fa que continuï els estudis amb professors particulars. Segueixo, també, alguns cursos de piano. Sembla que no ho feia pas malament. Aquests anys faig munts de dibuixos, quasi tots aquarel·lats. Faig moltes revistes i reviste tes, de les quals trec còpies a mà (aleshores no hi havia fotocopiadores) i que intento vendre a amics, a familiars, a amics del pare...
Ingresso, l'any 1942, a l'Escola Massana on aprenc la tècnica de l'esmalt al foc amb el director de l'Escola, Miquel Soldevila.
Faig la meva primera exposició individual l'any 1943, a la Sala Rovira, de Barcelona. Són dibuixos aquarel·lats sobre temes ciutadans, de la vida quotidiana. El suport moral del pare i la bona crítica obtinguda m 'animen a continuar.
M'agrada el dibuixant Xavier Nogués. El pare n era un veritable admirador i em sembla que m'ho ha encomanat. Potser, en alguns dels meus dibuixos, s'hi nota.
Més endavant, ajudo el meu pare en l'edició de llibres de bibliòfil. Juntament amb el meu germà, portem la part d'il·luminació a mà de les il·lustracions.
L'any 1946 dirigeixo una publicació de bibliòfil, de tiratge limitat, en la qual col·laboren literats i dibuixants de nom: Maria Luz Morales, Muntañola, Cluselles (Nyerra), Fontanals Qip), D'Ivori, Antoni Roca i jo mateix.
El 1947, mor el meu pare. Malgrat que no va influir mai en els meus dibuixos, va ser en tot moment el meu gran animador. La seva falta em pesa molt.
Faig una exposició a Barcelona, a la Sala Velasco. No recordo l'any.
A partir d'un text d'en Robert Robert, «Comprar melons», faig un petit llibre (exemplar únic), il·lustrat tot a mà, lletra inclosa, i enquadernat en pergamí. Va ser el que diríem un llibre «alimentari» ja que calia guanyar diners, però jo crec que és una veritable peça amb il·lustracions molt reeixides.
Cal tenir en compte, aquests anys, que el meu dibuix perd espontaneïtat, potser per un excés de preocupació formal. Més endavant, recupero expressió, però els ninots esdevenen antipàtics de traç.
Durant alguns anys il·lumino a mà christmes i llibres de diverses editorials i, fins i tot, postals a cinc colors, que em paguen a cinc cèntims la unitat. Així em guanyo la vida.
A la revista «Caspe», editada pel Col·legi Caspe, de Barcelona, hi col·laboro amb il·lustracions.
El 1952, començo a publicar dibuixos al setmanari «Momento». Participo en un Saló d'Humoristes, a la Sala Jaimes. D'aquesta exposició, sorgeix la meva col·laboració, amb un acudit diari, al Diario de Barcelona.
Em matriculo a l'Escola Social únicament per ingressar a les Milícies Universitàries i fer el servei militar de la manera més còmoda possible i poder, a més, prosseguir els meus treballs i les col·laboracions, que serveixen per equilibrar l'economia de la família.
El 1953 puc realitzar, per fi, un desig que tinc des de fa temps: editar un setmanari d'humor: ¡Tururut...! Semanario Humorístico de Actualidades, on col·laboren els millors humoristes, literats i gràfics del moment. En van sortir disset números.
El dibuix, mirall de la realitat. 1954-1975.
Cap a l'any 1954, el meu dibuix evoluciona ràpidament. No solament canvia el traç sinó que s'afina l'expressió, les idees i l'humor guanyen en finesa i profunditat.
Estic en una època en la qual quasi desapareix el color. El meu treball quotidià és en blanc i negre.
A l'any 1955 faig una tria dels meus acudits publicats al Diario de Barcelona i edito jo mateix un llibre, el primer: La vida en broma. En aquesta aventura hi perdo bous i esquelles.
Faig viatges esporàdics a Paris i a Londres.
Publico els meus dibuixos a diversos setmanaris francesos: Jours de France, Ici Paris, Le rire, Constellation i fins i tot, a Paris-Match.
Col·laboro, des del 1959 fins al 1970, amb un dibuix setmanal a la Gaceta Ilustrada. La censura em posa negre i m'enrabia sovint. Els companys de redacció del Brusi em diuen que sóc massa jove, que quan seré més gran ja m'ho prendré d'una altra manera.
Busco fer coses diferents. Un dia faig dos dibuixos que no són pas d'humor i demano l'opinió al meu germà (sempre m'ha interessat la seva opinió sobre el que jo faig), que em diu: «Saps que està molt bé, això?». He vist que, a més d'acudits, puc fer altres coses: començo a pintar, dibuixar, fer gravats, dibuixos grans... a cercar. Quasi tot en blanc i negre. Grisos. Pintures amb tons no pas gens vius.
L'any 1959 em caso amb Concepció Martínez Pedrero, bibliotecària aleshores de l'Ateneu Barcelonès, ara de l'Associació de Mestres Rosa Sensat. Tots dos, aparts iguals, tenim tres fills: Jordi, nascut el 1960, Agustí, el 1961 i finalment la noia: Mar (1963). Concepció és la primera que veu i critica el meu treball.
El 1961 apareix la revista i jo començo a col·laborar-hi. Faig els primers cartells del Dia del llibre, moltes felicitacions de Nadal per a firmes comercials, cartells, il·lustracions de llibres... En aquests treballs és on apareix de nou el color.
Publico dibuixos a revistes dels Estats Units (Evergreen, Harper's, Esquire,...).
Guanyo el Premi Internacional de Dibuix Ynglada-Guillot. Treballo per a exposicions, que continuo fent de manera assídua. En una col·lectiva, als Estats Units, em donen una distinció: la Citation of Excellence, de l'American Institute of Decorators, de Xicago.
L'any 1962 deixo el Diario de Barcelona, perquè els meus dibuixos produeixen masses problemes al director.
Continuo anant a París i a Londres.
Descobreixo el dibuixant Steinberg. I també a André François, que a poc a poc vaig entenent més. Però acabo mirant-me'ls poc, perquè m'agafen complexos i m'empetiteixen.
A Londres publico dibuixos al Punch (quasi un somni), Lilliput i Everybodys... i faig diversos treballs de publicitat, entre els quals, un cartell per a la Dunlop que porten els famosos autobusos londinencs a la seva part posterior.
Des de la seva aparició, col·laboro al Tele-eXprés. Es l'any 1964. També començo a publicar a Serra d'Or.
Faig llibres, planto arbres. M'agrada el dòmino, el mar, la platja i prendre el sol.
L'any 1967 em donen el Premi de Pintura Ajuntament de Barcelona en la «I Bienal Internacional del Deporte en las Bellas Artes» (l'obra és al Museu de Barcelona juntament amb la que va guanyar el Premi Ynglada-Guillot) i, un any després, el Correo Catalán em fitxa (com un jugador de futbol) i deixo el Tele-Exprés.
Guanyo el Premi Ciutat de Barcelona de dibuix, el 1970, que també va a parar al Museu i, el 1971, un premi de gravat, en l'Exposició Nacional d'Art Contemporani, de Madrid.
Col·laboro a la revista Hermano Lobo i, després, quan apareix el setmanari Por Favor, hi publico dibuixos des del primer número. Hi faig moltes pàgines en color.
El 1973 em donen el premi Paleta Agroman, d'acudits, a Madrid.
Em preocupa fer coses diferents, i per això faig el llibre Desarrollo & Desarrollados S.A. Potser és el millor de tots els que he fet. La censura és terrible. Malgrat que ja no sóc tan jove, m'indigna igual, o més, que fa vint anys. Asseguraria que encara més.
L'any 1975prenc una decisió important: deixo de fer el dibuix diari a la premsa. Crec que vint-i-dos anys de dibuix diari són molts anys. A més, estic tip de l'autocensura, les amenaces,... i vull dedicar-me més profundament a la pintura.
La recerca de noves imatges. 1975-1986.
Es prepara l'edició del diari Avui, i m'insisteixen perquè hi col·labori. Continuen insistint. A la fi, accedeixo a fer-ho per un temps limitat. Era la meva primera ocasió de col·laborar en un diari en llengua catalana, i no la deixo escapar. Començo el dia 23 d'abril de 1976. Aquest fet em fa canviar tots els meus plans de dedicar-me per complet a la pintura.
En aquesta etapa, augmento el color i, fins i tot, a vegades el color juga un paper bàsic en l'expressió del tema o de la idea. Em preocupa cada vegada més aconseguir que l'humor sigui en el dibuix: en la línia o en el color. I busco cada vegada més un desdibuix en funció d'obtenir una major expressió.
Continuo publicant a revistes, faig cartells, il·lustro, faig alguns treballs de publicitat, algun llibre; ja no existeix Por Favor, però continuo publicant a Serra d'Or, esporàdicament a Cavall Fort, a El jueves, cada mes a la Revista Musical Catalana, a revistes estrangeres (a Alemanya al Playboy, Penthouse i Lui).
Continuo fent de manera periòdica exposicions individuals, algunes a l'estranger, i participo en moltes de col·lectives.
La pintura dels joves actuals, tot i que no tota m'agrada, m'interessa per la vivacitat i per l'importància que concedeixen al color.
Som el 86 i no he deixat pas de fer la col·laboració diària a l'Avui.
Porto fets, pel capbaix, uns vint-i-dos mil dibuixos, a més de les pintures, els gravats i les provatures.
I continuo.