esp | eng


Cesc, també gravador: Cinquanta anys d'obra gràfica

Pilar Vélez

Presentar Cesc i la seva obra és del tot innecessari car un dels seus trets característics ha estat la presència constant en el nostre món cultural, durant molts anys, de manera planera, sense ostentació, arran de la seva col·laboració com a dibuixant a la premsa diària.

Però, progressivament i sobretot des del 1989, Cesc recondueix la seva trajectòria -les circumstàncies sociopolítiques i culturals fa temps que són unes altres- i s'endinsa cada cop més en el terreny pictòric, tot abandonant la col·laboració gràfica diària. Ara bé, quan llegí el seu discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi el 20 d'octubre de 1999, exposà la seva trajectòria sota el títol d'«Un llarg camí entre el dibuix i la pintura».

Tanmateix, Cesc no tan sols també és pintor sinó que, a més, ha conreat el gravat des dels anys cinquanta. Un conjunt d'aiguaforts, versió gràfica de les seves il·lustracions més característiques constitueixen una sèrie de nadales que realitza durant uns quants anys: el paleta, el captaire o els nens acompanyats frater-nalment de la llum dels estels de Nadal són els seus protagonistes tristos i tendres alhora.

Ara bé, la tècnica preferida de Cesc és la punta seca. Mitjançant aquesta tècnica ha fet moltes estampes ja des que es va iniciar com a gravador. De fet, la punta seca, és a dir, el fet d'enfrontar-se directament a la planxa amb una eina incisiva -una punta-, li permet obtenir un traç net, directe, negre sobre blanc, com si estigués treballant amb la ploma sobre el paper. Per bé que ja havia conreat el gravat, no és fins a l'any 1970 que Cesc assisteix a les classes del Conservatori de les Arts del Llibre, on Maria Josefa Colom és professora. Aleshores, mitjançant la punta seca, aconsegueix unes transparències especials en les seves composicions, en les quals preval la línia i on els personatges deixen veure allò que hi ha darrere o dintre seu. Construeix un seguit de perspectives i de plans que apleguen d'una manera singular els seus personatges íntimament sofrents.

No obstant això, continua treballant amb l'aiguafort, l'aiguatinta i fins i tot amb reines. La potència de les qualitats fosques producte de l'atac dels àcids s'adiu perfectament amb els seus personatges carregats de missatges, que ens transmeten una profunda emoció: un món negre envolta els homes, immersos en una realitat quotidiana més que grisa.

Des d'aquest mateix punt de vista s'han de valorar també alguns linogravats que ja havia fet durant els darrers anys seixanta, amb temes pròxims als comentats. El pagès i el carro amb un gran sol al fons -l'esperança?- és una composició -de la qual féu un tiratge de cinquanta exemplars- que no sols respon a la seva producció d'aquells anys, sinó que també ens evoca les obres de molts altres artistes que havien col·laborat en l'acció que es va denominar Estampa Popular,1 la majoria dels quals feren també gravats al linòleum, moguts per la convicció que l'art podia ser un instrument de transformació social.

Els linogravats eren la traducció gràfica del seu sentiment. En canvi, Cesc mai no ha gravat directament sobre la fusta. Sens dubte, el seu tarannà de comunicador àgil, vibrant i directe no pot concordar amb els resultats minuciosos del gravat a testa sobre boix.

Als darrers anys seixanta s'introduí en un altre camp, la litografia, per bé que segons ell mateix comenta no és un camp on se senti del tot a gust. De fet, s'estima molt més la planxa -generalment grava sobre zenc-, perquè el treball és directe, sobretot quan fa punta seca, car l'expressió és molt més espontània i l'autor, ell mateix en aquest cas, és més amo del resultat mentre es recrea dominant l'eina. Per contra, la litografia com a sistema d'estampació, no de gravat, té una consideració diferent ja que la distància entre l'artista i el resultat és molt més gran. Haver d'abandonar les planxes al taller perquè les preparin per ser estampades li produeix una sensació d'abandonament i alhora, per tant, d'asèpsia, de resultat aliè, que l'allunya per complet de la satisfacció que li produeix el fet de poder-se introduir, a més, en «la cuina del gravat» al taller de l'estampador.

En definitiva, Cesc se sent molt còmode en el terreny calcogràfic. Tant si treballa amb l'eina directament sobre el metall, com si fa ús dels àcids o tot alhora, s'hi manifesta més lliurement. L'artista, inquiet, cerca constantment, prova i se sent més capaç d'expressar-hi tot allò que porta dins.

Des del 1970 i al llarg d'uns quants anys va col·laborar amb el taller d'estampació barceloní de Pere Puiggròs, el qual va orientar-lo força, tal com ara valora l'artista mateix. Precisament l'any 1970 Cesc va participar a l'Exposición Nacional de Arte Contemporáneo, dins de la «fase regional de Barcelona»,2 que tingué lloc a Madrid. Hi presentà dues obres en la secció de les arts de l'estampació. El tema intitulat L'un darrera l'altre fou distingit amb el premi d'adquisició valorat en 15.000 ptes. Dos anys després encara no l'hi havien fet efectiu. Cesc intentà esbrinar què passava, però mai no ho va aclarir ni va rebre efectivament el premi. Fou només un embolic maldestre de l'administració central o potser alguna cosa més? L'un darrera l'altre era una visió explícita del compromís cívic de l'autor amb la realitat quotidiana. Sens dubte, aquest compromís provocà l'anècdota esmentada, que per ella mateixa explica quina era la realitat.

Així doncs, des dels anys setanta fins avui Cesc no ha deixat de gravar.3 Ha provat la punta seca sobre el metacrilat en lloc del zenc; ha gravat dos cops sobre coure i hi ha aplicat color: l'any 1970, al taller de Puiggròs va fer un tiratge d'un paisatge sense figura, amb el cel blau, i ja als noranta va tractar cromàticament un interior d'un bar on es veuen d'esquena uns quants personatges a la barra. En algun altre cas, sobretot entre 1992 i 1993, va fer monotips; d'aquesta manera va potenciar el vessant més pictòric del gravat.

Però malgrat la seva estima pel gravat normalment la seva obra no és fàcil de veure. Cesc només ha fet una exposició dedicada monogràficament a la seva obra gràfica. Del 9 de març al 7 d'abril de 1993, la Galeria Eude acollí una selecció d'aiguaforts, puntes seques i monotips del 1954 al 1993, que presentà Josep Corredor-Matheos. Era com una petita mostra antològica del Cesc gravador, del Cesc dels personatges d'una societat que, per motius de tota mena, els aclapara, els domina, fa que s'interroguin, els uneix o els mena cap a la solitud. No tan sols el Cesc dibuixant ha estat un gran traductor de totes aquestes inquietuds. Des de fa gairebé cinquanta anys, mitjançant el gravat, també ho ha aconseguit. Cal doncs descobrir aquest Cesc nou i vell alhora, que actualment continua gravant en pro d'una nova forma d'expressió, la seva.

* * * *

1- En vaig parlar extensament a Pilar Vélez. Aproximació a l'obra gràfica de Subirachs. Barcelona: Editorial Mediterrània, 1993, pàg. 22-26.

2- Fixem-nos en les denominacions que es feien servir encara l'any 1970.

3- Amb una finalitat d'ordre més publicitari, Cesc ha fet també algunes serigrafies i nombrosos cartells, que tots tenim ben presents, per bé que aquests últims sempre han estat dibuixos reproduïts fotomecànicament.


[A Cesc. Consciència gràfica d'un país. De l'acudit periodístic a la pintura, Electa, Barcelona, 2001.]