esp | eng


El meu Cesc

Joaquim Molas

Cesc era un tipus més aviat pessimista i silenciós que, malgrat viure en olor de multituds, es mantenia hermèticament tancat en la seva solitud i que, en les fotografies, solia amagar-se a la segona fila. Tenia un gran poder d'observació i, a la vegada, una gran capacitat per cuinar les observacions i convertir-les d'una manera natural en un dibuix. O en una pintura. Rarament, però, deixava entreveure en la conversa el bull de la cuina. En tot cas, si ho feia, era mig balbucejant i amb una certa punta d'humor. O en els moments comptats que entrava en la dialèctica del tu a tu. Ens vam conèixer i tractar, sobretot, a través de l'amistat que uneix la seva muller amb la meva, just quan començava a deixar el dibuix periodístic d'actualitat per la llibertat de la pintura. O, almenys, quan el començava a deixar com a objectiu prioritari. I, al llarg dels anys, vam compartir els atzars més rutinaris del dia a dia, moltes discussions sobre el vaivé de la política o sobre els mecanismes de l'art. Vam fer, junts, descobertes, com, per exemple, la del complex modernista del Palau Novella, en ple massís del Garraf. Vam resseguir, en una memorable escapada a París, els diversos espais oberts del Quai d'Orsay, saltant de Monet a Puvis de Chavannes, i d'aquest, a Rodin. I vam intercanviar, com si encara anéssim a estudi, pintures i dibuixos, alguns fins i tot del seu pare, Joan d'Ivori, un dels meus referents d'infantesa, amb pròlegs i presentacions. Tinc l'orgull que, en un dels intercanvis, el primer de tots i, en una ocasió, per a mi, entranyable, em va donar una de les seves pintures més emblemàtiques, El sol sota dels núvols, una pintura que, amb l'explosió dels vermells i taronges que rebenten el teló gris dels núvols i d'una multitud de rostres tristos i fatigats, va desencadenar el doble procés d'exploració de formes i de colors que va omplir els darrers anys de la seva vida. I, per la meva part, tinc l'orgull d'haver presentat en el local de l'antiga Caixa de Barcelona, de la Plaça de Sant Jaume, la que, si no m'equivoco, va ser la seva primera gran exposició antològica i que abraçava des dels incipients dibuixos de la infantesa fins a les pintures més rotundes de la maduresa. Probablement, quan algú l'estudiarà a fons trobarà, en el conjunt de la seva obra, no sols canvis substancials entre el dibuixant periodístic, i per extensió, gràfic, i el pintor, sinó també entre els productes dels anys 40 i els dels anys 60, o entre aquests i els dels inicis del segon mil·lenni. Però, a la vegada, trobarà unes constants que, a poc a poc, es van anar definint i afinant i que, al capdavall, són les que l'identifiquen i li donen sentit. Per exemple, els seus tòpics que, a vegades, constitueixen vertaders símbols: multituds anònimes i figures grises, en general, d'esquena, rostres tristos i fatigats, portes o escales que no duen enlloc, laberints sense sortida, grans blocs de pisos que ofeguen els innocents que fan volar un estel, etc. L'apunt de collage merament gràfic en els dibuixos i amb tots els ets i uts en la pintura. L'exploració dels colors i de formes cada cop més deslligades de la realitat quotidiana, i per tant, amb valor per elles mateixes. I, sobretot, la depuració de la línia fins a convertir-la, amb la seva simplicitat i nuesa, en protagonista privilegiada. "Un collage vagament apuntat, una taca perduda de color o el simple traçat d'una ratlla -em deia, amb veu entretallada i amb els ulls brillants, comentant-me un per un els quadres de la darrera exposició, feta tres o quatre mesos abans de morir en una sala de Sant Feliu de Guíxols- poden constituir un toc, el toc de màgia. O de misteri". És a dir: de poesia. De fet, tota l'aventura de Cesc no és sinó una prodigiosa síntesi d'observació i d'interiorització, de reflexió moral i d'imaginació, d'ofici i de recerca que desemboca, a través de la tendresa o l'elegia i de la combinació de formes i colors, en les regions més pures de la poesia.


[A Cesc. La força del traç, Viena Edicions, Barcelona, 2007.]