esp | eng


Cesc i la realitat

Joaquim Molas

De fet, Cesc, amb els seus ninots, ha construït un univers de ficció, ric i complex, que és, alhora, una autèntica obra d'art, modesta si voleu, però obra d'art a la fi, i una crònica punyent i acolorida, que, amb els anys, ha pres el to cremat dels documents històrics. En efecte: Cesc 1) ha estat, és, un observador minuciós de la vida quotidiana, amb tots els seus mecanismes conscients i inconscients; 2) ha sabut, del seu magma, treure els detalls més significatius, malgrat que, a vegades, puguin, per al comú, resultar, de tant evidents, invisibles; 3) els ha reelaborat, a través d'una sèrie d'operacions de condensació i d'universalització, és a dir, de tipificació, fins a articular una nova realitat, la gràfica, i, finalment, 4) ha provocat, amb ella, una explosió de sorpresa, una explosió que, al seu torn, ha provocat un somriure o una rialla i, al capdavall, una reflexió. O, almenys, un projecte de reflexió. Així, per una part, s'ha convertit en el notari informal d'un món que, entre l'ideal frustrat d'una república i la reinstaurado d'una vella monarquia, s'ha vist no solament trasbalsat per una revolució, una guerra fratricida i una dictadura que, sense deixar de ser-ho, s'anà desinflant a poc a poc, com el globus virolat d'una festa major de barri, sinó també, i potser sobretot, pel capgi-rament produït per la introducció, a voltes, natural, d'altres, barroera, del maquinisme, la massifica-ció i el consumisme postindustrials. Per l'altra, Cesc, a mesura que afinava l'ús dels seus recursos, eixamplava les fronteres del camp d'observació i, per tant, organitzava els materials aplegats de manera cada cop més personal, més precisa. D'aquí que, gràcies a un procés rigorós de depuració, hagi arribat, en els seus moments més brillants, al simple joc gràfic, vull dir, al joc que, uns cops, intensificant els trets, d'altres, desenfocant-los o difuminant-los, neix i mor per ell mateix i que, en conseqüència, elimina tot suport literari. O que, en tot cas, el redueix als seus mínims. I d'aquí que, les troballes, les hagi exportat a d'altres àrees d'expressió: la il·lustració llibresca, el cartell publicitari, l'aiguafort... I, de forma especial, la pintura. Una pintura que, al principi, utilitzà els grisos del periodisme gràfic. I que, molt més tard, afegí el color, com un ingredient més. O com a motiu, anava a dir, d'especulació.

En efecte: Cesc, després d'unes primeres provatures, que, amb tota ingenuïtat, reproduïen fragments de la vida dels anys 30 i, sobretot, de la revolució i de la guera, inicià, el 43, la seva carrera pública amb una exposició a la Sala Rovira i, el 52, amb les primeres col·laboracions al «Diario de Barcelona». De fet, Cesc, amb els ninots dels anys 40-50, siguin aquarel·lats o en blanc i negre, realitzà, segons les pautes d'una tradició que, pel cap baix, començà amb Padró i Apel·les Mestres i que Xavier Nogués, amb la seva prodigiosa capacitat de deformació, portà a les darreres conseqüències, una simple transcripció dels usos i costums d'una gent que, per reacció conscient, o no, pretenia de defensar la seva identitat i fins, en alguns casos, justificar les preses de posició. (Aquests per exemple, són els anys de les reedicions del Libro verde de Barcelona, de la parella Cortada-Manjarrés, o de les Memorias de un menestral de Barcelona, de Coroleu, de les cròniques del senyor Joaquim M. de Nadal, d'algunes de les grans obres de Pla, com Un senyor de Barcelona, i dels seus articles de «Destino», entre d'altres, els Articles amb cua, de...). I, així, amb un traç insegur, que ja busca, però, entre els possibles, un estil, el definitiu, articulà una crònica amable i superficial, una crònica que, en aplegar-la en volum, organitzà amb un mètode tradicional, el del calendari, primer, remarcant les festes de l'any: el dijous gras, el carnaval, el diumenge de rams, l'ou com balla, Nadal... I, segon, remarcant unes circumstàncies que, com la pujada fatal de gener o els exàmens de juny, són veritables tòpics ciutadans o que, més desolades, marcaren profundament, aquells anys, les muntanyes russes de la vida diària: els talls de la llum, de l'aigua o del gas, els mil procediments imagináis per combatre el fred, les inacabables obres municipals que desenquadernaven les artèries ciutadanes, el Somni d'una Amèrica programada per Hollywood o pel personal de la Navy, el primer impacte d'un turisme que, dels pacífics pescadors, en feia toreros aguerrits. O, per altra banda, com el costu-misme més tradicional, aïllà, de la realitat, uns tipus més o menys significatius, uns tipus, en aquest cas, humils i innocents que assumeixen amb resignació el seu destí i a través dels quals assoleix alguns dels seus moments més lírics: la florista, l'escombra-carrers, el peó de camins...

Pels volts del 60, però, Cesc, meitat per evolució interna i meitat per pressió del carrer, començà una aventura apassionant que, del costumisme, passà al realisme més incisiu, d'aquest, a la denúncia, i de la denúncia, a la politització. De fet, els anys 60-70, marcats, a la vegada, per la desintegració del règim i per la massificació postindustrial, constituïren una veritable âge d'or dels ninotaires i, més en concret, dels ninotaires polítics. (A Madrid, per exemple, Forges, més que amb el grafisme, amb un dialecte esperpèntic, reinterpretà la història o els modes de viure de la societat contemporània; a Barcelona, Perich, amb un excés de literatura, recollí les ànsies de modernització, d'alliberament d'una població arcaica i oprimida). Cesc, que ja havia definit un estil personal, desenrotllà, en l'aplec de Captaires, un tipus de costumisme a mig camí de la tradició i la denúncia. Ara: els ninots publicats, des del 63, a «Serra d'Or», des del 64, a «Tele-Exprés» i, des del 68, al «Correo Catalán» ja denuncien, sense embuts, l'agressivitat i la capacitat de destrucció de la nova societat del consum i, a la llarga, articulen un sistema d'oposicions que, a grans trets, podríem resumir en una oposició entre país real/país oficial o, en un altre sentit, entre país rural i arcaic/país modern i mecanitzat. O entre individu/massa. Així, per un costat, apareix el maquinisme més sofisticat, les grans concentracions de ciment, les autopistes, el dirigisme i la prepotència i, per l'altre, els pobles aïllats i depauperats, les velles cases o fabriques oprimides pel seu entorn, els tractors tirats per polloses mules, etc. Probablement, l'expressió més depurada de tot plegat, la donen els ninots reunits en Desarrollo & desarrollados, S. A., uns ninots que, la violència de la denúncia, la formalitzen amb la d'una pila d'experiències gràfiques. Cesc, que no ha fet mai historietes, fa sèries de ninots que s'encadenen els uns amb els altres; posa, com a centre del dibuix, grans fotografies que reprodueixen màquines, llistats, etc. i sobre les quals pasturen, en desordre, els ninots; incorpora retalls de diari i trossos d'objecte; desenfoca fotografies, desdibuixa ninots, etc. I, sobretot, insisteix en uns temes i tipus als quals assigna una certa funció, anava a dir, de símbol: el dit, els senyals de circulació, l'embut, el cigar que es converteix en una xemeneia, el micròfon i la televisió com a instruments alienants, els tipus prepotents i amb aire feixistitzant, els militars i, més sovint, els guàrdies civils, els obrers espellifats i amb ulls de resignació, les criatures innocents que fan volar estels...

Finalment, Cesc, a partir dels anys 74-75, ha, per una part, tendit a aprofundir algunes de les experiències gràfiques i, per l'altra, a desenrotllar un procés que, sense deixar els aspeets de denúncia, podríem qualificar, en línies generals, d'interiorització i/o de poetització. En efecte: els ninots, cada cop amb més intensitat, mostren una propensió al desdibuixament i a la incorporació de materials diarístics. O fotogràfics. I, paral·lelament, a la recuperació del color. De primer, el color pla, en l'obra gràfica; després, en la pintura, a través d'una sèrie d'exploracions. El sol sota els núvols, per exemple, constitueix una mena de síntesi de tots els seus procediments: 1) figures típiques del seu món gràfic, en tons foscos o tan desdibuixades que són simples perfils o apunts, i, per contra, 2) taques de color, unes taques de tons, a més, violents, sense, però, jocs de llum; 3) barreja de figures i colors amb retalls de diari enganxats. Així, la pintura, la divideix en dos plans. En un, el superior, hi ha una taca grisosa, en forma de núvol, des del qual un cap rosat contempla la massa del quadre i del qual surten uns regalims, també grisos, que, com unes estalactites, es despengen fins a la part inferior; 2) la part inferior, composta d'unes figures hieràtiques, de cara o de perfil, ben retallades; i 3), entre l'una i l'altra, un gran disc de color, meitat vermell i meitat taronja, vagament desdibuixat i que, com si fos una reixa, és travessat per les estalactites, tot plegat, sobre un fons de figures mig esborrades, que es destaquen d'una degradació de colors que van del blau cel a d'altres de més indefinits, industrials. Altrament, Cesc, la llista dels seus temes i tipus, la redefineix i l'amplia. I, sense anar més lluny, l'oposició país rural i arcaic/país modern i mecanitzat es converteix en una oposició naturalesa/màquina i, en el fons, en nostàlgia d'un paradís perdut: el de la identitat i la puresa. D'aquí que, als vells temes, n'afegeixi d'altres de nous: les portes o les escales que menen enlloc, si no és a la pica d'un vàter, el laberint, el paisatge desmoblat, els incendis forestals, la parella ocell que canta/home que manipula un transistor...

Així, l'univers de Cesc és un organisme viu, ple d'ampliacions, de canvis i de substitucions, però, a la vegada, perfectament trabat i coherent. Els temes apareixen i desapareixen, per reaparèixer, molts d'ells, modificats. A vegades, de manera substancial; d'altres, imperceptible. Cesc, per exemple, de petit, dibuixà, com una mera transposició autobiogràfica, infants que feien volar uns estels, o uns globus, que, en el curs de la guerra, es transformaren, segons que diu, en avions. O en bombes. Doncs bé: l'infant amb estel reapareix, anys després, com a símbol de la innocència, una innocència que no solament conserva, intacta, la seva capacitat d'il·lusió, sinó que, a més, pot transgredir, i, de fet, transgredeix, les lleis d'un sistema injust. Més endavant, l'estel, l'infant el substitueix per un revòlver. O el manipula a distància amb un pulsador mecànic. Finalment, en un dels ninots més dramàtics, denuncia, a la porta d'una comissaria, la seva desaparició: «m'han pres el meu globus», diu, «amb el procediment de l'estirada...». Al costat del tema de l'estel, un altre, el de les multituds, unes multituds que, amb el temps, s'han convertit en masses, que, segons el casos, poden ser símbol dels oprimits o, al contrari, dels qui ofeguen l'individu. I el de les inauguracions. Unes inauguracions que, al llarg del franquisme, són, amb un fons de masses obreres, realitzades per personatges prepotents, per militars i per clergues. Després, al grup, s'afegeix un obrer. I, per últim, el grup d'inaugurants es redueix a un sol personatge, que, per complir amb les seves obligacions, ha d'esperar que una massa, en assemblea, decideixi si... I... Quin prodigi d'observació i de finor!


[Text aparegut a Cesc. Una història d'un país, Fundació Caixa Barcelona, Barcelona, 1986]