esp | eng


Nota de lectura

Joaquim Molas

Per al lector de diaris, els ninots constitueixen una síntesi de l'actualitat, a mig camí del joc gràfic i el joc d'humor. Per a l'historiador, una prodigiosa font d'informació. Un document d'un determinat sistema de vida, amb la pell virolada de les seves modes i el pinyol obscur de les seves obsessions. Ara: els ninots poden ser, a més, i de fet són, autèntiques obres d'art. Funcionals, si voleu, com les imatges religioses o els retrats monàrquics, però obres d'art a la fi. Dissortadament, els ninots, els fabricants de les grans "veritats" artístiques encara els miren de reüll. I, per tant, els dediquen, en el millor dels casos, una atenció marginal. Els ninotaires, com els pintors públics o de museu, reprodueixen en termes plàstics -o "gràfics", tant se val- les seves experiències de la realitat, les sotmeten a tota mena d'operacions de deformació, és a dir; de creació, inventen amb elles veritables castells de fantasia, realitzen, amb la modèstia que imposen les raons comercials, tota llei d'investigació. I donen, per reducció o per amplificació, una visió del món. Una visió que, a l'hora que recull els moviments més íntims d'una col·lectivitat, ajuda a definir-los i, al capdavall, a modificar-los.

Així, els ninots que Cesc aplega en aquest recull no són solament una condensació de l'actualitat més viva sinó que són, també, i sobretot, petites obres d'art. En efecte: Cesc, com el mirall estandalià, selecciona de la realitat que l'envolta aquells detalls que suposa més significatius, en deforma, retalla o amplifica alguns relleus, els reordena de manera, sovint, arbitrària fins a donar-los un sentit nou, anava a dir, simbòlic. O literalment gratuït. En qualsevol cas, Cesc reprodueix amb traç segur, i a mig camí de la foto fixa, el moviment dels rostres. O l'expressivitat dels cossos. (Vull dir, sense, pràcticament, el suport dels tòpics divulgats pel còmic: un ram de cames, un raig de radies que donen impuls als personatges, als objectes...) A vegades, els ninots són mers apunts: una ratlla que indica un perfil, que insinua una idea... D'altres, un muntatge treballat amb la precisió d'un miniaturista flamenc, que, ara i adés, incorpora materials de molt diversa procedència: empremtes digitals, retalls de premsa, cintes d'IBM... I, tant els uns com els altres, els distribueix amb malícia al llarg del llibre. Els uns, deixats à son air. Els altres, dins sèries que s'amplien i es complementen insidiosament. D'altres, en fi, posats de costat i provocant, per tant, la possibilitat de moltes lectures. (És el cas, per exemple, del rostre que la paginació ha situat davant per davant d'un perfil que s'amaga darrera una doble carota.)

En segon lloc, Cesc, amb els seus ninots, organitza tot un univers de ficció. Un univers plenament autònom i coherent que gira al voltant d'uns pocs personatges -i temes- recurrents. Els militars condecorats, per exemple. O els tipus prepotents. I el buròcrata malcarat. O l'obrer amb una llosca i sense afaitar propi d'un medi, diria, pre-industrial. El captaire. Un captaire que, a voltes, desapareix sarcàsticament sota un cartell de propaganda electoral. I l'infant que, amb les seves il·lusions intactes, exhibeix un estel. O un globus. I... Altrament, els temes. Uns temes angoixants, com el de les portes que s'obren, al llarg d'un corredor que s'estreny progressivament, a d'altres portes fins a desembocar en una pica de wàter. O que són ombres d'escletxa en un mur sòlid, compacte, a través de les quals una multitud anònima busca... Què? I el de les escales, que s'interrompen bruscament i deixen, a qui les puja, suspès en el buit. O el del laberint, que, en uns casos, és mental. I, en d'altres, social. O metafísic. I el de l'embut. Un embut que converteix un caos de lletres -i números- en un ordre perfecte, assèptic, de cinta d'IBM. O el del gratacels. I el de les xemeneies. Unes xemeneies que poden convertir-se en boques de canó que apunten a un ocell. O el de la televisió. I el del cotxe. O... De fet, Cesc, amb les seves ficcions, realitza una desolada meditació sobre el nostre temps i, més en concret, sobre les tensions internes que el desenquadernen: la que enfronta la naturalesa amb la prepotència de la màquina, la que sosté l'individu i la seva lliure capacitat de creació contra l'uniformisme i la massificació (i, més, la simple i neta "cossificació", com és el cas d'aquell pare que, en una mà, duu la maleta, i en l'altra, un infant, marcats, tots dos, amb les mateixes etiquetes i, per tant, intercanviables), la que, com en les velles novel·les de fulletó, sosté la flor de la innocència contra la corrupció (i la destrucció) del poder. D'aquí el tema recurrent del dit, dels signes de circulació, dels pals de bandera, de les armes convencionals, dels ocells engabiats que moblen els poquíssims arbres que encara resten, de l'infant... Un infant a qui un avió s'enduu l'estel. O que... Cesc, però, a meitat de camí de la nostàlgia i la denúncia, les tensions, les planteja en termes més pròxims al pessimisme humanístic de la tradició europea que a l'optimisme maniqueista dels westerns americans. D'aquí el seu sentit de fatalitat. I d'aquí l'aparent resignació de les víctimes (l'infant, sense anar més lluny, acaba fent volar l'estel amb un manipulador a distància. O substituint-lo per un revòlver!).

Cesc, amb el seu estil intimista i testimonial, tendre i demolidor, ha sabut crear una obra que, amb les seves recurrències -i també amb les seves absències: església, pràctica política, dones, sexe...-, constitueix, ja, un dels grans referents de les acaballes d'aquest segle. Un segle que, malgrat les bones expectatives, na resultat tan fallit, al capdavall, com els altres!


[Text aparegut a No és Broma. Editorial Planeta, Barcelona, 1985.]