esp | eng


De l'acudit periodístic a la pintura

Josep M. Caderna

Francesc Vila i Rufas va néixer a Barcelona el 22 d'octubre de 1927. Els seus pares, Joan Vila i Joaquima Rufas, ja tenien un fill, Jordi, que tenia tres anys. Molt després, l'any 1935, va néixer la germana, Rita Maria. A casa seva, al gran i a la nena sempre els van anomenar pels seus noms de fonts, mentre que per a Francesc l'apel·lació familiar va ser Cesc. I tant es va identificar amb aquest diminutiu afectuós que, des dels primers dibuixos que va fer quan era un nen fins als d'ara, que ja és un artista d'àmplia anomenada, sempre ha estat Cesc. Amb aquesta breu i eufónica signatura va superar les etapes més dures de la dictadura franquista, quan tota expressió pública en llengua catalana era prohibida, i des del nostre país es va projectar a Madrid, a la resta d'Espanya i a diverses nacions d'Europa. Fins i tot al costat de la porta del seu estudi té una ceràmica feta per ell en la qual diu «Cesc» i, quan s'escau, té l'humor de presentar-se com el «senyor Cesc», que és la manera com l'anomenen els que creuen que aquest escurçament de nom ben popular i molt arrelat a Catalunya és un cognom.

La familia en què van créixer Cesc i els seus dos germans era culta i plenament integrada en el conreu de la lectura i de les arts plàstiques. La mare es dedicava més aviat a les tasques de la casa, però donava gran suport al pare, Joan Vila i Pujol (Barcelona, 1890-1947), il·lustrador i dibuixant ben conegut sota el pseudònim D'Ivori. Il·lustrà llibres com Les rondalles populars catalanes, recopilades per Pau Bertran i Bros, que després es van transformar en El rondallari català, i també col·laborà a D'Ací I d'Allà, Catalunya Teatral, La Mainada, Virolet i moltes altres publicacions. A això s'afegí el fet de ser un dels dibuixants predilectes del bibliòfil Ramon Miquel i Planas per la capacitat que tenia de representar escenes i personatges medievals amb els quals il·lustrà obres en edició limitada, tipogràficament molt acurades, com La Librería, La llegenda del llibreter assassí i Contes de bibliòfil. Estimava els llibres, seguia l'art -tenia molt d'interès per l'obra de Joan Miró-, havia exposat com a pintor i era aficionat a restaurar estampes i mobles.

Dins d'aquell ambient familiar tan favorable, no és pas estrany que Jordi Vila Rufas arribés a ser el que és ara: un notable pintor de retaules que ha actualitzat temàtiques amb el bon ús de les tècniques antigues. Rita Maria, la seva germana, va estudiar piano i va demostrar una gran sensibilitat interpretativa. I pel que fa a Cesc, des que tingué l'oportunitat de guixar amb un llapis -preferentment de color- mai no ha deixat de dibuixar, pintar, gravar i fer, sempre que ha pogut, peces de ceràmica.


Entre dues dictadures, l'Institut-Escola

Quan Cesc va néixer. Espanya encara era sota la dictadura de Primo de Rivera i Alfons XIII era rei. El general se sentia fort i el dia 10 d'aquell mes d'octubre de 1927 el rei va haver d'inaugurar a Madrid les sessions d'una anomenada Asamblea Nacional que presidia Yanguas Messia i en la qual no participaren ni la UGT ni el PSOE. La liquidació del pressupost espanyol del període 1925-1926 presentava un dèficit de 607 milions de pessetes del moment i entre els monopolis que s'acabaven de crear destacava el del petroli, concedit a CAMPSA. La tranquil·litat havia arribat a moltes famílies amb fills en edat militar, ja que s'havia acabat la guerra del Marroc, però l'ambient social s'anava enrarint L'any 1927 es va fundar la FAI, seguit de lluites i atemptats des dels sectors obrers més violents, i com a mostra d'un republicanisme creixent, el 12 d'octubre es va estrenar entre grans ovacions, al teatre Fontalva de Madrid, l'obra Mariana Pineda, de Federico García Lorca.

A Barcelona es va urbanitzar un cop més la plaça de Catalunya, i el pas dels Ferrocarrils de Sarrià va quedar soterrat al carrer de Balmes. Un esdeveniment de ressò mundial va ser l'estrena, el 6 d'octubre a Nova York, d'El cantor de jazz, la primera pel·lícula totalment sonoritzada.També va ser important, encara que Espanya trigués molts anys encara a disposar d'una emissora de televisió, la producció de les primeres informacions d'actualitat sonores, televisades a Nova York per la Fox Movietone.

Tot això passava sense que Cesc, naturalment, se n'assabentés. No recorda gaires coses dels seus primers anys, quan la família vivia al carrer de Saragossa, al barri de Sant Gervasi, ni tampoc del trasllat a un pis del carrer Comtal, més al centre de la ciutat Fins i tot la proclamació de la II República Espanyola i la instauració de la Generalitat de Catalunya el van agafar massa petit Malgrat tot a casa seva sentia, a trossos, converses del pare amb els seus amics, tots ells entusiasmats amb una situació política que deixava possibilitats d'autogovern a Catalunya. I quan el 1934, a punt de fer els set anys, ingressà com a alumne a l'Institut-Escola, situat al parc de la Ciutadella, li van fer veure que anava a un lloc que havia de ser important per a la seva formació.

Com que era menut, Cesc encara no podia entendre que rebria un ensenyament formatiu, però sabia que totes les informacions que li donaven l'ajudarien a fer-se responsable dels seus actes. Aquella escola li agradava perquè el deixaven dibuixar i ser ell -és a dir, Cesc, encara que oficialment es digués Francesc Vila- en totes les seves manifestacions. Li agradava el blau del cel i feia que sobre el paper hi volessin globus de colors. També pintava garlandes i banderes, i mai no confonia la de Catalunya, la de Barcelona i la de la República Espanyola. Disposava d'un bon sentit d'observació, cosa que amb els anys sempre millora, i també desitjava captar en els seus dibuixos, tant en els que feia a l'escola com en els que feia a casa, els trets principals de l'actualitat.

El temps que Cesc va anar a l'Institut-Escola va ser curt, ja que la Guerra Civil Espanyola va obligar a suspendre les classes per als més petits i a traslladar des del centre fins al barri de Sants, per raons de seguretat, els alumnes més grans i els mestres en formació. Però li'n va quedar l'empremta.

Cesc, com ell mateix ha escrit, va passar de dibuixar globus i garlandes a representar «avions que tiren bombes, soldats i senyeres». Des de la galeria de casa seva va veure escenes dels Fets de Maig i les representà amb tot detall: homes amb metralladores i fusells, ambulàncies, ferits i morts.També, com que passava gana perquè la seva família tenia dificultats per aconseguir aliments, va representar una multitud davant d'una fleca...; va captar la preocupació i l'angoixa davant un avenir que ningú no veia positiu i una de les poques alegries que llavors va tenir fou veure publicat un dibuix seu al primer i únic número de la revista infantil Estel. Cesc conserva aquest dibuix que, gairebé quaranta anys després, va aparèixer juntament amb altres originals de la publicació en una carpeta que es venia al mercat de la plaça de les Glòries; un visitant ocasional el va comprar i l'hi va regalar.

Un cop acabada la confrontació armada, Cesc ja tenia onze anys, però la sensació que es trobava dins un buit immens el va fer créixer ben aviat. L'ús públic de la llengua catalana, en la qual s'havia educat i que era la de casa seva, era prohibit i et podien renyar o bufetejar per parlar-la al carrer; l'Institut-Escola ja no existia i totes les institucions polítiques catalanes havien quedat suprimides. A Barcelona tot eren actes dels que s'anomenaven «patriòtics» i sovintejaven les desfilades militars o paramilitars. Res no li encaixava i es transformà en un noi amb problemes escolars. El seu pare, D'Ivori, que després de la guerra havia quedat marginat, va contractar professors particulars i l'estimulà a continuar dibuixant. Llavors ja s'atreví a pintar a l'aquarel·la i va fer un munt de dibuixos en color.També va editar diverses revistes a mà, i en va fer tres còpies que intentà vendre entre els familiars i els amics del pare, malgrat que la situació econòmica de tots ells era molt precària.


Escola Massana, bibliofília i primeres exposicions

Als quinze anys, Cesc va ingressar a l'Escola Massana. Allí va aprendre les tècniques de l'esmalt al foc amb Miquel Soldevila, professor d'aquesta especialitat i director del centre. Però li agradava més dibuixar i pintar a l'aquarel·la.Tenia intencions de fer-se conèixer, i per això recollí un conjunt d'obres d'ambient ciutadà i decidida intenció humorística. Com que ja coneixia i admirava l'obra de Xavier Nogués, i també tenia notícies de les «multituds» de Ricard Opisso, va combinar les dues formes. Encara que el seu traç de llavors era molt aninotat, ja sabia posar molta gent dins un mateix dibuix i trobar profunditats a les escenes perquè aquestes li sortissin vives. El pare l'estimulava i l'any 1943 va fer la primera exposició individual, a la Sala Rovira, situada a la rambla Catalunya. El catàleg era modest, però hi figurava un text d'estímul de M.A. Cassanyes, que havia estat un prestigiós crític d'art al setmanari Mirador. L'acollida va ser bona, però els resultats econòmics foren minsos, i Cesc no es trobava en situació per arriscar-se amb la periodicitat que demana el fet d'exposar. Per aquest motiu la seva segona exposició no fou fins a l'any 1952, a la Sala Jaimes del passeig de Gràcia. Però ja hi arribarem.

Què va fer Cesc en aquest temps? Al principi, i juntament amb el seu germà Jordi, ajudava el pare. D'Ivori havia creat l'editorial Móns Floris i feia llibres de tirada curta. Els dedicava a satisfer els afanys de bibliofília que s'havien despertat entre persones que feien bons negocis a l'empara de l'especulació que nasqué amb la Segona Guerra Mundial. Eren obres com ara Historia de Pierres de Provenza y de la gentil Magdalona i Clamades y Clarmonda, que tenien portades, portadelles i orles, i també grans il·lustracions acolorides a mà. Els tiratges d'aquests llibres eren de tres-cents seixanta exemplars, amb un nombre limitat de volums en papers de gran qualitat i amb relligats especials. L'esforç era molt gran i els guanys ben pocs, però permetien anar fent.Va passar el mateix amb l'únic número de la revista Arlequín, dedicada a l'exlibrisme, que Cesc va dirigir l'any 1946. El pare va morir l'any 1947, i el jove i encara desconegut dibuixant es basquejava per guanyar alguns diners amb el dibuix. Preocupat per fer-ho molt bé, va perdre espontaneïtat i passà per una etapa poc afortunada. Il·luminà felicitacions de Nadal, postals i llibres; va fer il·lustracions per a les revistes Caspe i Momento i elaborà, tota a mà, un llibre de bibliòfil.També va exposar a la Sala Velasco.


Penes i alegries al Diario de Barcelona, amb Tururut...! pel mig

L'any 1952 Cesc va participar en un saló d'humoristes que organitzava la Sala Jaimes. En aquell moment la seva sort va canviar. El crític d'art i subdirector del Diario de Barcelona, Alberto del Castillo, catedràtic de la Universitat de Barcelona, va visitar l'exposició i va creure que l'humor blanc i de caire ciutadà d'aquell jove dibuixant podia encaixar en els plans de renovació del diari que llavors tenia el seu germà Enrique del Castillo, director de la publicació. Li va proposar de publicar un acudit diari i, malgrat que la remuneració era baixa, Cesc acceptà. En aquells anys, el Diario de Barcelona era el segon diari en tiratge de Catalunya i, encara que en aquest aspecte estava bastant per sota de La Vanguardia (Española), tenia un prestigi notable. El seu tradicional monarquisme dinàstic i l'actitud lleugerament favorable als aliats que havia observat durant la Segona Guerra Mundial li havien fet guanyar simpaties d'una premsa que, sense excepcions, era franquista de cap a peus. Hi havia, a més a més, una censura que no deixava passar cap possible crítica al sistema imperant (només la «prensa del Movimiento» es podia saltar les normes en unes circumstàncies determinades). Però Cesc, un jove de vint-i-cinc anys, va deixar de banda els inconvenients; necessitava amb urgència guanyar un sou més o menys estable i volia que el seu treball fos conegut. Va ser d'aquesta manera com va entrar a formar part del grup, força disseminat i sense cap coordinació interna, dels joves periodistes, publicistes i col·laboradors habituals de la premsa escrita, que a mesura que anaven descobrint la realitat de la dictadura s'hi manifestaven més i més crítics.

Els temps aquells eren difícils per a tota persona que volgués expressar-se amb sentit crític sobre la realitat. Els que manaven, encara que fos d'una manera mínima, volien veure que se'ls obeïa; i encara més, creien que els altres eren uns subordinats que havien d'interpretar els seus desitjós i avançar-se a complir tot allò que els ordenaven. Per fortuna, al Diario de Barcelona, propietat de Miquel Mateu i Pla, exalcalde de Barcelona, i de la seva família, quant a la majoria d'accions (la minoria era de Carles de Godó i Valls, comte de Godó, propietari de La Vanguardia), hi havia una certa màniga ampla pel que feia als comentaris crítics sobre l'acció municipal, i Cesc, prenent les lògiques precaucions contra el llapis vermell de la censura, va trobar en els petits temes de la vida ciutadana la manera de posar de manifest la independència del seu enginy. Els lectors més atents aviat van veure que «La vida en broma» -títol de la seva secció- era molt diferent i superava els dibuixos d'humor d'altres ninotaires.Aprofitava les paradoxes del dia a dia i obria un ampli ventall creatiu que anava des del sentit poètic d'urgència fins a una crítica sense gaire malícia, però amb fibló.

L'any 1953, mentre feia el dibuix diari, Cesc va poder editar i dirigir Tururut...!, Semanario Humorístico de Actualidades.Va cridar els millors dibuixants i humoristes del moment, però només arribà als disset números perquè el públic no en va fer gaire cas.

Cesc publicà durant deu anys al Diario de Barcelona. Van ser deu anys molt intensos, durant els quals evolucionà d'una manera molt notable, tant pel que fa a l'estil dels dibuixos, com al pensament que els animava. Del ninot va passar al dibuix de veritat, aquell que és fruit d'una capacitat artística i d'una idea clara. Els seus personatges són les persones del carrer i els camperols, els nens i els treballadors més humils, com ara els peons de camins, els escombracarrers i els captaires. Sentia un gran afecte per ells, un afecte amarat de dolor quan veia com eren utilitzats pel poder establert i per les classes socials més ben situades. A tots els dissortats, els va fer protagonistes dels seus dibuixos, i els comentaris que hi posava eren cada cop més punyents. D'aquesta manera tenia la convicció que era comprès per la majoria i que compartia un sentiment general, però també patia el rebuig dels que el veien com un desestabilitzador dins una dictadura sociològica que volien ben consolidada. La censura de la premsa el tenia en el seu punt de mira i li va prohibir tots els acudits gràfics que semblaven massa crítics o que els censors no entenien; les autoritats es queixaven i persones ben situades, amb les quals es relacionava, van dir a Enrique del Castillo que els dibuixos amb pobres i treballadors senzills no feien per a un periòdic tan distingit com el Diario de Barcelona. I així, una tarda de l'estiu del 1962, en un rampell de mal humor i amb paraules agres, el director va recriminar a Cesc que li portés tants problemes amb els seus personatges.Va ser llavors que el dibuixant, ofès, es donà per acomiadat.


Revistes, cartells, col·laboracions en publicacions estrangeres...

Cesc va renunciar a la presència diària per dignitat. Ja era un dibuixant d'humor prou conegut; havia estat a París i a Londres i havien sortit dibuixos seus a Jours de France, lci Paris, Le Rire, Constellation i, fins i tot, a París-Match, el gran setmanari europeu del moment. Des del 1959 col·laborava en exclusiva setmanal -ho va fer fins al 1970- a Gaceta Ilustrada en igualtat de condicions amb Herreros, el famós portadista de La Codorniz; des del 1961 també col·laborava en la revista Cavall Fort, havia començat a fer els cartells de la Fira del Llibre, nadales per a importants cases comercials i havia publicat a Estats Units a Evergreen, Harper's, Esquire i altres revistes. Havia tornat al color en moltes de les seves obres i això va fer que tornés a pensar a intensificar la pràctica de la pintura, que era la seva gran vocació. En blanc i negre, però, havia guanyat el premi internacional de dibuix Ynglada-Guillot, el més important que es concedia a Espanya en la seva especialitat, i als Estats Units, dins una col·lectiva de dibuixants de molts països, l'havien distingit amb la Citations of Excellence de l'American Institute of Decorats, de Chicago.

Cesc se sentia amb forces per emprendre una nova etapa en la seva activitat com a artista. L'any 1959 s'havia casat amb Concepció Martínez Pedrero, bibliotecària de l'Ateneu Barcelonès, i el matrimoni ja tenia dos fills, Jordi (1960) i Agustí (1961), i esperava l'arribada d'un altre, Mar (1963).

En l'aspecte editorial. Cesc va preparar uns quants llibres; així, l'any 1962 i en edicions diferenciades en català i en castellà, van sortir La florista, El peó de camins i L'escombracarrers, tots editats per l'editorial Lumen, que el 1963 també li publicà, en diversos idiomes i amb textos de Noel Clarasó, La Costa Brava.


De nou a la premsa diària amb Tele/eXpres, El Correo Catalán, Avui i Diari de Barcelona

Cesc no sentia cap enyorança per l'acudit diari. Malgrat la popularitat que aquest li havia donat, creia que l'exigència que imposa li feia perdre molt de temps i li portava molts neguits. Però l'any 1964 va sortir a Barcelona TeleleXpres, un diari nou que volia ser més obert i lluitador que els ja existents en el mercat, i no es va poder negar als precs d'Avel·lí Artís, Sempronio, director, i de Carmelo San Nicolás, conseller delegat, que ja coneixia del Diario de Barcelona. Va passar quatre anys al TeleleXpres i després va anar a El Correo Catalán, perquè era un diari més obert i amb un clar sentit català, sota la direcció d'Andreu Rosselló i la subdirecció de Manuel Ibáñez Escofet. Hi col·laborà fins al 1975, any en què va decidir deixar el dibuix d'actualitat diària i dedicar-se a pintar, la seva gran vocació. Malgrat tot, el 23 d'abril de 1976 havia de sortir el diari Avui, el primer que s'editava en llengua catalana des de l'acabament de la Guerra Civil, i després que la direcció hi insistís molt, va considerar que era el seu deure participar-hi en els primers mesos. S'hi va estar uns quants anys i després passà al Diari de Barcelona, de manera que així va tancar un cicle -el primer diari i l'últim coincideixen en el títol, encara que el darrer ja fos en català-;al mes de juny de 1989, però, va donar el comiat definitiu a una tasca en la qual havia esmerçat trenta-set anys. Tota una vida per a uns altres, però que a ell li semblaven com un lent i ben mesurat decantament per al que realment volia fer: pintar.

Des que va entrar al TeleXpres, Cesc va fer altres coses a més de l'acudit diari: va continuar anant per motius professionals a París i a Londres; va descobrir Steinberg; va publicar a Punch, Liliput i Everybodys; va fer un cartell per a la Dunlop, que els autobusos de la capital anglesa van portar al darrere; va publicar a Serra d'Or; va guanyar el premi de pintura Ajuntament de Barcelona i el de la I Bienal Internacional del Deporte en las Bellas Artes, el Premi Ciutat de Barcelona de dibuix, i el de gravat a l'Exposición de Arte Contemporáneo de Madrid; va col·laborar a Hermano Lobo i Por Favor; va rebre la Paleta Agromán, un premi que té molta importància en el camp del dibuix d'humor; va fer cartells publicitaris i publicà llibres com ara Captaires d'en Cesc, amb l'editorial Lumen (1971), Tics del país (1972) i Arriba Spain (1975), amb Edicions 62, i el que considera més important, Desorrollo & Desarrollados SA, amb l'editorial Lumen (1972), entre altres. D'aquesta manera i amb senzillesa, va establir la història del país i actuà com un mirall en què les imatges es veuen al dret, ja que la realitat és la que està al revés.


L'eclosió del pintor

En tots els seus anys de dibuixant de l'actualitat Cesc mai no havia deixat de pintar. Treia hores d'on podia i feia exposicions en les quals mostrava dibuixos en color i també pintures. Però va ser a partir del 1989 que la projecció com a pintor va ser definitiva. A ell no li costava gens canviar de registre, encara que pintar sempre és difícil perquè la tela en blanc imposa, però hi havia molts admiradors dels seus gargots -expressió gens pejorativa, ja que ell mateix la fa servir en dos llibres notables, Gargots (1969) i Més gargots (1974),amb seleccions de dibuixos publicats a Serra d'Or, prologats, respectivament, per Joan Fuster i Joan Oliver- que volien retrobar en els seus quadres el dibuixant d'humor. I el resultat era molt diferent, encara que ell fos el mateix, ja que amb la pintura Cesc sublima els seus pensaments, s'expressa cada cop més amb el color i aconsegueix establir la idea creativa per sobre de l'anècdota punyent.

En el discurs d'ingrés com a membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, que va fer en un acte solemne que es va celebrar al Saló Daurat de la Casa Llotja de Mar el 20 d'octubre de 1999, el mateix Cesc ho explicava: «Els que busquen el meu dibuix han d'estar tranquils: els meus personatges encara hi són, allà al mig del quadre, sempre una mica descentrats, sols o aplegats en un grup compacte que pensen que els protegeix. A poc a poc la forma se'ls ha anat degradant; del rostre, ja no els en queda gaire, les cames i el cos sorgeixen d'un pinzell gruixut; el mateix que ha estès el paisatge del fons. Han perdut la forma que tant els havia costat aconseguir, però encara són presents; a més a més, han tornat als orígens: a l'angoixa de ser-h¡, a l'emoció, al crit.»

Exacte. Cesc, que l'any 1939 estava dins el gran buit creat pels guanyadors de la Guerra Civil, el va anar omplint d'autèntica i legítima catalanitat a mesura que duia a terme la seva tasca diària. I com que no es tractava només de llengua i de cultura, de formes d'autogovernar-se i de relacions amb un món sempre en progrés -qüestions molt importants i que cal no oblidar mai- va demostrar que sabia aprofundir en la complexitat d'un país desconcertat i que volia esdevenir conscient. Perquè dir que Cesc és consciència gràfica del país no és cap frase, ni cap títol més o menys escaient per a una exposició, és la síntesi d'una realitat que ens pertoca a tots i que, descoberta dia a dia, a bocins, en els dibuixos, ha agafat una presència global en la pintura.

Les persones que van i vénen pel carrer, amuntegades als passos de vianants que amb els seus semàfors estableixen quan són lliures d'avançar o quan s'han d'aturar per obligació, moltes vegades ja no són cossos, sinó peus que caminen sols o caps que es difuminen en confondre's els uns amb els altres; les natures mortes tenen més vida que les persones que amb gran atenció les observen; homes i dones es confonen i les portes obertes, signe d'alliberament, són el marc d'uns ciutadans que no saben si arriben o se'n van.

Cesc s'ha situat al cor del país i des d'allí pinta sense cap mena d'anècdota. Ha portat totes les seves experiències d'observador de la realitat a trobar-se amb ell mateix i amb els altres. El mirall que ja era projecta ara amb el color la síntesi de les imatges que ha anat rebent i ho fa amb amor. Les injustícies que tant el revoltaven al començament ara les veu dins una situació social molt més àmplia que tot ho rovella. La resignació no va gens amb el seu caràcter, però això és el que li permet, com a pintor, de posar en relleu els mals d'una societat que no troba la seva sortida cap endavant i a la qual ell moltes vegades li assenyala el sol de l'esperança.

Dibuixant popular, artista premiat, Creu de Sant Jordi i acadèmic, Cesc agraeix els honors que li fan, però mai no cau en l'autocomplaença. Tímid perquè s'exigeix molt, sempre dubta si podria fer millor la seva obra. I quan s'hi posa i ho intenta, una vegada i una altra se surt amb la seva.


[Text publicat al catàleg Cesc. Consciència gràfica d'un país. Electa, Barcelona, 2001]