esp | eng


Fragment del discurs que va fer Cesc en entrar, com a acadèmic numerari, a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, el dia 20 d'octubre de 1999.

Tanmateix, davant d'una tela o d'un paper d'aquests fets a mà, em costa de començar a embrutar-lo.

Sempre somnio amb aquella obra fresca, justa, que no s'expliqui massa però que alhora comuniqui, que no quedi sorda ni muda.

Quan he aconseguit una obra de la qual estic satisfet perquè conté una bona part d'això que busco, no sé mai el motiu que m'ha portat a aconseguir-la, ni com hauré de continuar. És ¡gual que en els acudits del diari. Quan un m'havia sortit rodó la satisfacció m'omplia i tot el món era meu. Però... i el proper, el que havia de fer per a l'endemà?

Malgrat tot això, quan m'aturo i observo, davant la meva sorpresa, quadre rere quadre, veig que l'obra evoluciona, busca, es desplaça, es diversifica per camins que avancen en paral·lel. Veig també com aquell dibuix que tant m'havia arribat a acomplexar, aquella línia que buscava comunicar quelcom, s'omple de color a poc a poc, recupera les taques de color que feia anys havia provat d'associar-hi. I a mesura que el color guanya força, a mesura que la taca avança, la línia recula, es desestructura, queda tot just com un testimoni fred i anecdòtic. Al capdavall tot esdevé una barreja confusa i plàstica, una amalgama en què també participen tècniques fins aleshores absents: el paper de diari, el cartró, els acrílics...

Observo i veig que els que busquen el meu dibuix han d'estar tranquils: els meus personatges encara hi són, allà al mig del quadre, sempre una mica descentrats, sols o aplegats en un grup compacte que pensen que els protegeix. A poc a poc la forma se'ls ha anat degradant, del rostre ja no en queda gaire, les cames i el cos sorgeixen d'un pinzell gruixut, el mateix que ha estès el paisatge del fons. Han perdut la forma que tant els havia costat aconseguir, però encara són presents, a més a més han tornat als orígens: a l'angoixa de ser-hi, a l'emoció, al crit.

Per mi, ben poca cosa ha canviat: segueixo sense saber com he de continuar, allò que he de fer demà.


[Epíleg a Cesc. La força del traç, Viena Edicions, Barcelona, 2007.]