esp | eng


Cesc, una reflexió

Baltasar Porcel

Fa molts anys vaig prologar un llibre de Cesc, me n'alegro ara de poder dedicar-li aquesta reflexió. I he recordat sempre molt bé els seus dibuixos, el seu món, per una raó senzilla: es tractava, es tracta, d'un dels nostres artistes amb veritable personalitat, de la qual l'estil n'és un exponent, o sigui, que en ell no podem separar-hi continent i contingut, quan sovint en l'àmbit de la creació l'estil constitueix el fruit d'una voluntat, no un efluvi de l'ànima, que en diria Heidegger: som realitzant-nos. Dilema aquest potser més acusat en el camp dels ninotaires, on la celeritat i el funcionalisme entre la intenció, l'execució i la publicació o difusió, condicionen els processos amb inflexibilitat.

Procés que per ser-ho no suposa d'antuvi, d'altra banda, degradació o insuficiència, ja que és ple de poetes importants, des de Verdaguer fins a Machado, que han dedicat centenars de peces curtes i fins rodolins a una o altra temàtica, havent aconseguit així petites composicions mestres. La natura de l'obra, doncs, mana la seva presència, però qui l'elabora d'una manera i li dóna un sentit, té lògicament la darrera paraula, sigui deixant-la córrer o fent-la volar. El contrari d'uns gargots guixats amb autonomia expressiva, encara que siguin alhora conductes d'un o altre missatge públic i d'actualitat.

Mentrestant, en Cesc hi havia el públic i el privat mesclats: els personatges tenien una representació en el teatre del món, cert, però també una intimitat, sovint dolguda i sempre entranyable. I és que Cesc va aconseguir, a Catalunya, probablement la simbiosi més completa entre el que deia i el que volia dir, em recordava un Sempé, un univers fet de senzillesa i sensibilitat extremes, ventall psicològic. El que en podríem dir l'emanació o interpretació d'una quotidianitat sotmesa, fins soferta, però tan intensament proveïda d'un sentiment humà com d'una ubicació social, amb una paradoxal intenció última de personalitat indeclinable, de raó moral. Els personatges de Cesc podien ser malen-coniosos, humils, els poders constituïts els podien condicionar i fins trepitjar, però mai no en doblegaven l'entitat, que s'esmunyia del marc establert per manifestar-se en un estel, en una flor, en un gest sensible. Cesc, en definitiva, redimia el suburbi, vull dir que eclosionava com un contrapoder ètic, amb força d'individualitat col·lectiva enfront de la força i opressió estructurals o centrals, la seva gent i les seves cases eren del Clot o d'Horta i no del Passeig de Gràcia o Pedralbes, i encara menys del Govern Civil i de la Plaça de Sant Jaume. Enquadrament aquest essencial en una època en què tots aquest estadis es trobaven accentuadament condicionats, manats, per una dictadura militar, un nacionalisme ideològic i governatiu, un classisme econòmic, repugnants i senyors sense límit ni pacte possible.

Això hauria pogut instrumentalitzar o encegar Cesc en una contra només doctrinal i política, però no va ser així: Cesc es va aixecar i es va mantenir amb el seu dibuix i la seva filosofia, com una proposta i una realitat en paral·lel a la imposada. I així ho van veure els lectors de la premsa on treballava, des de Serra d'Or fins a Cavall Fort, que hi somreien, se'l creien, s'hi animaven, com un signe clar, indicatiu, d'un rebuig i una afirmació. Cesc no es limitava a comentar, sinó que constituïa un ferment. Cesc transmetia vida, no il·lustrava acudits. I he volgut tornar sobre el Cesc històric no amb propòsits sols històrics o erudits, sinó perquè aquesta exposició avui de la seva pintura ens demostra que en Cesc no hi havia únicament un saber, una oportunitat, una ubicació, una intenció, una tècnica, car s'evidencia que tots aquells subtils distintius que el situaven en un espai particular responien a un rerefons d'artista complet, dens. El qual ara se'ns mostra amb la pintura. I resulta extraordinari que els seus quadres, d'una riquesa de factura i d'una expressivitat entre bones i magnífiques, responguin al mateix món genesíac, de pensament, que els seus ninots: Cesc es rebla en Cesc, és el que va ser, i va ser el que és. En els seus quadres, llavors, hi convergeixen bàsicament tres factors. Un, el propòsit d'obra: els seus fons generalment pàl·lids, monocromàtics però molt matisats, ens recorden la pintura que a Itàlia anomenen metafísica, on és tan important el que hi ha com el que no hi ha, car el buit hi omple l'escenari atorgant-li una dimensió transcendent. La qual en Cesc en algun moment fa una mica de por, com quan perfila i a la vegada difumina, amb aquella mena d'esperit que ja planava damunt Mark Rothko, aquells portals immensos i fantasmals, insinuats en un segon terme de les seves teles, gairebé una perspectiva, però de l'esperit. Llavors, tenim el motiu formal de la peça, les figures, i si alguna és simplement una plasmació convencional, encara que curosa, sovint bullen en l'obra incisives, i si poden semblar pintoresques el que solen ser és retorçudes, cruels, masegades i mossegades, filles d'una estètica i d'una idea que al segle xix podem trobar en un Daumier i, en el xx, en un dels seus grans corrents i socialment i expressivament el més corrosiu: l'expresionisme, fonamentalment el centreuropeu, amb el seu acusat cromatisme i l'exageració formal, de Grosz i Dix a Kirchner o Baselitz.

Llavors els personatges de Cesc perden ingenuïtat i cobren grolleria i un punt de maldat. Han sofert, com abans, però també han ocasionat sofriment, són humans, o sigui, complexos, i no es poden separar del context: l'expressionisme amb el seu cromatisme, dibuix i acusacions, s'inscriu en les frontisses més tenses de la societat, o dels éssers en societat, amb una intensitat comparable al rebuig que expliciten per aquesta mateixa societat.

I Cesc resol aquestes teles amb netedat, amb intensitat, amb treballada textura i la seva àgil línia. Alhora que es situa dins un camp que en la Barcelona dels anys 55-70 no esdevenia fàcil, ja que dominava l'abstracció, que fins i tot fou programàtica. Em fa pensar, aleshores, en un altre artista amb el qual té curioses concomitàncies, Carlos Mensa, realista i fins preciosista, rabiosament crític, amb una darrera adopció del pop. Mensa a Catalunya va ser a penes acceptat i conegut, mentre que a Itàlia va triomfar.

De la mateixa manera, el Cesc sencer no s'ha pogut veure fins ara, perquè ell el va mantenir generalment mig amagat, i ha estat als anys finals de la seva vida quan s'hi ha abocat, quan s'ha buscat i s'ha trobat en la seva estatura veritable i fonda. La d'un artista.


[A Cesc. La força del traç. Viena edicions, Barcelona, 2007]